Arquitectura: metafísica, prospectiva tecnològica o preocupació social?

Arnau Puig

Resumen


Aquestes meves no són reflexions crítiques, atès que cal reconèixer que modularment existencialment s’ha arribat a establir uns estàndards de vivenda acceptables; però tampoc s’ha d’amagar que l’arquitectura modernitat ha servit també per crear ciutadans adaptats a les precises dependències de la productivitat. Tot, obvi també, dins d’uns mòduls que fan més o menys viable ordenar la vida de la gent de manera que no s‘hagin de sentir excessivament, cal reconèixer-ho, dins de la severa manera d’un Fahrenheit 451 de ciència ficció. Tots reconeixem tanmateix què el projecte vital hauria de ser quelcom absolutament individualitzat: viure hauria de consistir en poder executar el propi poema. Els passos endavant que ens proposem donar, crec, és per facilitar-ne la realització.

Si l’arquitectura és una gramàtica; el que escau al nou concepte del construir i habitar és crear més i més possibilitats tècniques i formals que permetin que cadascú els disposi – la sintaxi – a la seva manera. La vida, repetim-ho, és una qüestió de dicció personal que cerca realitzar-se. Oh ironia!, un ideal de la conservadora caseta i hortet (que també ho volien els arquitectes racionalistes)

Ser arquitecte conscient és arribar a fer formalment possibles uns projectes vitals. Que l’arquitectura és també una qüestió social?, tots ho acceptem; el que no pot ser l’arquitectura és una qüestió d’empresa i, molt menys, una qüestió metafísica.


Palabras clave


vivienda social; metafísica; composición



DOI: http://dx.doi.org/10.5821/palimpsesto.11.3698