Barragán al Marroc: una identitat retrobada

Resum

Anys després dels seus dos primers viatges en què va quedar fascinat pels jardins de l'Alhambra i Ferdinand Bac primer, i posteriorment per l'arquitectura racionalista d'avantguarda, Luis Barragán va emprendre, a l'edat de cinquanta anys i en un moment de maduresa i revaloració del local, una tercera travessia per Europa que va finalitzar amb un recorregut d'un mes pel Marroc al gener de 1953. Coneixedor de les experiències al nord de l'Àfrica dels artistes Miguel Covarrubias i Mathias Goeritz, la decisió de viatjar per les terres de l'Atles va ser conseqüència del desig de visitar la seva arquitectura tradicional profundament lligada al paisatge en una inquietud comuna a altres arquitectes del segle XX que li van precedir en el viatge. L'arquitectura primitiva i sense arquitectes havia empès Gunnar Asplund i Le Corbusier primer, seguits després per Jorn Utzon, Alvar Aalto, Sverre Fehn i Luis Barragán, entre d’altres, a viatjar pel nord de l'Àfrica, en un renovat interès envers el paisatge i tradicions locals, formant part del que Kenneth Frampton va denominar Regionalisme Crític, caracteritzat per la relació entre lloc i cultura, costums i arquitectura. L'obra de Barragán va manifestar després d'aquella travessia transcendental i desconeguda un llenguatge espacial auster, abstracte, laberíntic i interior, síntesi de la memòria del seu Mèxic d'origen i del descobriment de la sorprenent terra de l'Atles: què va veure Luis Barragán per dir que el viatge al Marroc va ser el que més li va impressionar a la seva vida?