El Poble Espanyol: un enclavament polític, geogràfic i estètic

Resum

El Poble Espanyol, barri situat a Montjuïc, Barcelona, emergeix a principis del segle XX com un enclavament que desafia tant els límits físics com simbòlics de la ciutat. Des de l’enfocament del "fora-dins" plantejat per Foucault i Blanchot, aquest projecte urbanístic qüestiona les fronteres entre la urbs i el camp, manifestant-se en la coexistència de diferents realitats que actuen com a espai de trobada i diàleg entre el passat i el present. La metodologia d’anàlisi es basa en la mateixa definició del terme enclavament, explorant la gènesi del Poble Espanyol des de tres perspectives: política, geogràfica i estètica. En l’àmbit polític, aquest enclavament reflecteix l’aspiració a la unitat d’Espanya, entre el federalisme i l’unitarisme, desafiant les divisions socials i culturals del moment. Geogràficament, es presenta com una entitat entre l’urbà i el periurbà, posant en qüestió els límits entre ciutat i camp. En termes estètics, el Poble Espanyol qüestiona els cànons del que és bell i del que és ordinari des de la lògica del que és popular. Analitzar el Poble Espanyol com a enclavament és essencial per comprendre’n la complexitat i la contradicció: la manca d’un projecte de ciutat ben definit; el fet de ser un continent molt definit però sense una funció específica; i el fet d’estar al límit de les convencions preestablertes pel Moviment Modern. Aquesta sèrie de singularitats han fet que el Poble Espanyol hagi estat considerat un fragment de Barcelona, però fora d’aquesta, és a dir, un enclavament polític, geogràfic i estètic.