Ciutat “ensimismada”, “islarios” defensius front la “otredad”

Resum

Tantes són les òptiques des de les quals es pot abordar l’anàlisi de la ciutat com disposats al mateix individus hi ha. No hi ha mirada fortuïta ni interrogació casual, sinó que la direcció i el caràcter de la interpel·lació que cada qual fa davant tot fenomen, fet o dinàmica depèn de llur condició de subjecte, com a subjecte històric. La nostra mirada sobrevola la ciutat per penetrar en els espais de la intimitat on l’individu es mostra com a tal, amb l’esperança de presenciar el desvetllament de la relació històricament unívoca entre l’home i llur temps i la (no)ciutat que construeix. O en el seu caso, la ciutat que (de) construeix, a la llum de les noves formes d’urbanització (en)cerradas i disperses en el territori característiques dels assentaments urbans contemporanis. La tesi sostinguda és que les citades dinàmiques de desenvolupament urbà que conformen la que s’ha anomenat “Ciudad Ensimismada” tenen el seu origen en el “ensimismamiento” propi de l’individu contemporani; concebut aquest com una forma de resposta col·lectivament individual en el seu esforç per adaptar-se al Real imaginari o imaginari social que actua com a generador de diverses patologies entre las que cal destacar l’exacerbació de la por a la “Otredad”.