¿Cap a un sistema de metròpolis espanyoles policèntriques? Evolució de la influència dels subcentres en la distribució de la població

Resum

En el decurs de les últimes dècades el creixement de les àrees metropolitanes dels països que primer es van industrialitzar ha estat dominat per la descentralització tant de la població com de l'ocupació. Aquests processos de descentralització s'han verificat fonamentalment sota un model de creixement per dispersió i, en menor mesura, per policentrisme. En aquest article s'intenta comprovar si aquest patró és igualment vàlid per a les set principals metròpolis espanyoles, que tot i tenir mides i estructures molt diferents, han experimentat recentment creixements significatius. A tals efectes s'analitzen els canvis en la distribució espacial de la població i es comprova, mitjançant models economètrics, la capacitat dels subcentres d'ocupació per a organitzar en el seu entorn la densitat demogràfica. Les anàlisis han revelat dos paradigmes divergents d'àrees metropolitanes. El primer, que caracteritza les àrees fonamentalment monocèntriques, evoluciona mitjançant una expansió del centre metropolità (tot i que el seu nucli més central es fon) i una explosió fragmentada i desestructurada en la ultra perifèria metropolitana. El segon, que caracteritza les àrees amb un major nivell de policentrisme, evoluciona mitjançant una expansió més tímida del centre metropolità i més vigorosa dels subcentres i les seves perifèries més immediates. Es pot dir, per tant, que existeix una divergència en els models d'urbanització de les principals metròpolis espanyoles.