Desenvolupament territorial sostenible i creixement urbà: una interacció crítica. La costa mediterrània espanyola i Catalunya durant les dues últimes dècades

Resum

El treball pretén proporcionar una reflexió sobre les diferents tipologies de models de creixement urbà en relació al context natural territorial, és a dir, investigar sobre aquelles relacions que s’estableixen entre intervenció humana i naturalesa que moltes vegades i, sobre tot, en els últims anys han generat no pocs conflictes en el balanç entre la combinació urbà/no urbà. Per descomptat afecten als processos d’urbanització assumptes tant naturals com administratius, però resulta clara una tendència a ocupar més sòl productiu més rentable des d’un punt de vista econòmic. Si mirem a com s’ha distribuït sobre el territori la urbanització dels últims vint o trenta anys , i ens fixem en les seves formes d’ocupació del sòl, sorgeix el clar dubte de que bona part de la urbanització, sobre tot a l’espai mediterrani i encara més a les primeres línies de costa, s’hagi sotmès a processos de planejament descontrolat i descoordinat, sense cap atenció a les temàtiques ambientals. Una dada important és que el 2006, el primer quilòmetre costaner al llarg de la franja mediterrània, resultava urbanitzat en un 30%. Aquest percentatge, que el 1990 era del 22%, baixa de forma sobtada en el segon quilòmetre (16% el 2006) fins arribar a percentatges baixos a distàncies de 20 o 40 quilòmetres.