Sprawl a les metròpolis europees. Les perifèries metropolitanes, principal escenari de la dispersió de la urbanització a Europa?

Resum

El discurs polític territorial europeu ha denunciat el creixent consum de sòl artificialitzat que generen els actuals processos de dispersió urbana. La demanda creixent de sòl, per sobre del creixement demogràfic i econòmic, ha suposat un dels paradigmes del desenvolupament territorial del primer món. Així, el consum de sòl per habitant arribava en les aglomeracions de més de 500.000 habitants, a principis de la dècada passada, fins uns 350m² de sòl per habitant, tant a Europa com en el món més desenvolupat, front a només 125m² a la resta del planeta. La tendència progressiva cap el consum massiu de sòl és especialment preocupant a les grans metròpolis, allà on la pressió de la urbanització arriba a nivells més acusats: per posar només un exemple, mentre un 4,7% del territori europeu es troba urbanitzat l’any 200, aquesta proporció arribava a un 15,6% als entorns de les principals regions urbanes europees.

El present article busca avaluar el grau d’urban sprawl així com contrastar les característiques dels diferents models d’ocupació de sòl a les principals àrees metropolitanes europees. En aquest context, el treball que aquí es presenta parteix de la hipòtesi de que és a les perifèries europees on les patologies de l’sprawl s’acusen més. A tal efecte es desenvolupa una metodologia innovadora basada en la noció de  Impervious Surface Areas desenvolupada pel NOAA's National Geophysical Data Center de USA, dirigida a la delimitació no només dels propis artefactes a analitzar (les àrees impactades per la urbanització de les grans metròpolis europees) sinó també a diferenciar centres i perifèries.