Ampliació de l’esfera pública a través de la planificació creativa

Resum

Les polítiques culturals s’han convertit en un important segment de la planificació estratègica de les ciutats i les intervencions culturals han assumit el rol de projectes insígnia dintre els esquemes de regeneració urbana.

El pas de l’antic model orientat al consum a les polítiques culturals orientades a la producció està relacionat amb l’aparició del paradigma de ciutat creativa, amb la creativitats com a motor decisiu de l’atracció. Però si s’analitza acuradament, aquest paradigma mostra clarament algunes paradoxes evidents. De fet, l’anomenat entorn creatiu simplement no pot ser immobilitzat en un gueto o en regulacions burocràtiques. Com pot esperar-se que la planificació urbana i el desenvolupament -que són principalment orientats a imposar i regular- arribin amb una resposta eficaç a quelcom tal com el foment d’ambients creatius?

L’article suggereix un camí possiblement contaminant (i temptatiu) cap a una participació més efectiva de les activitats culturals dins les pràctiques de planificació passant pel concepte d’art com a experiència. Per altra banda, l’estudi de cas, que està a la base de les troballes concloents, mostra clarament les dificultats en la conducció d’aquestes pràctiques altament experimentals dins un model únic, destacant també els límits en termes d’innovació de les anomenades millors pràctiques com a metodologia als estudis urbans.