La construcció social del Planejament Urbà. Elements per a la investigació empírica i la reflexió des de la pràctica

Resum

Objectius

En aquest article es proposa una nova epistemologia per a la investigació del planejament urbà, considerant-lo com una construcció social. Es tracta d'emfatitzar les seves implicacions polítiques per superar l'històric dualisme entre "instruments" i "context".

Metodologia

Amb aquesta finalitat, a través de la revisió i sistematització bibliogràfica, s'explora la complementarietat de tres enfocaments teòrics -la aproximació des de la institució, la teoria comunicativa i l'enfocament estratègic-relacional amb èmfasi en les possibles conseqüències per a la investigació empírica i la pràctica professional.

Conclusions

S'argumenta que el planejament urbà està constituït per un conjunt d'institucions, més o menys consistents, que depenen de l'antagonisme entre la racionalitat científica i les múltiples racionalitats socials que determinen els "estils" de la pràctica professional.

Originalitat

La principal contribució de l'article sosté que el planejament urbà presenta dues dimensions dialèctiques: un conjuntural, que mostra el vector cíclic de les estratègies (d'adaptació o estructuració) dirigides des de les institucions als actors i viceversa; i una altra instrumental, que explica com els actors "produeixen" les institucions de l'i per al planejament, i com, al mateix temps, "operen" a través d'elles. Sense pretendre esgotar el problema de partida, aquesta incipient epistemologia del planejament com a construcció social obre un potencial camp d'investigació i una necessària reflexió des de la pràctica.