Distàncies crítiques. Creixement residencial contemporani en ciutats mitjanes espanyoles

Resum

Objectiu

El treball de recerca resumit en aquest article, pretén demostrar com i de forma generalitzada, el paper de l'espai públic (zones verdes i vialitat) en els recents projectes d'extensió residencial a Espanya es limita a tres qüestions: a la seva mateixa presència, per quantitat i nivell d'urbanització; a una teòrica funció estructuradora, associada a la jerarquia dels espais; i a la delimitació de nous dominis (espais comunitaris) entre el públic i el privat.

Metodologia

Per a això, s'ha realitzat una anàlisi comparativa d'una sèrie de casos d'extensió residencial, realitzats entre 1980 i 2010. A través d'una mirada des dels ritmes (seqüències d'imatges) i les distàncies (dimensionat) que defineixen els espais públics i els seus relacions amb els espais comunitaris i privats (plantes baixes de les edificacions), es pretén mostrar com l'espai públic de les extensions residencials realitzades a Espanya en els últims 40 anys repeteix distàncies, que resulten crítiques, tant en la relació amb la ciutat existent com a l'interior del propi teixit urbà que configuren.

Conclusions

La manca de contigüitat entre els nous teixits residencials, així com la limitació de diversitat i promiscuïtat dels seus usos, provoquen en ells una manca d'urbanitat i de mixtura en relació amb les activitats. El resultat són espais residencials fragmentats on el material urbà es va disgregant, perdent cohesió i força urbanitzadora. Espais amb un alt cost de manteniment i escassa capacitat de generar activitat urbana, de manera que resulten poc eficients i en conseqüència insostenibles.

Originalitat

Aquest treball se centra en aspectes que no són estrictament tècnics, sinó en aquells que són importants per a la urbanitat, com les distàncies entre els elements, la contigüitat o la diversitat i mixtura d'activitats.