Cal defensar la ciutat: de la distopia de el confinament a la Ciutat Oberta

Resum

La COVID-19 ha desestabilitzat profundament l'espai públic i les infraestructures vitals de la ciutat obrint la possibilitat d'impulsar tendències disruptives amb la visió convencional d'aquesta. La densitat està associada a la noció d'intensitat. La intensitat de la interacció social estimula la innovació i la creació en les esferes econòmica, científica i cultural. Des del punt de vista ambiental la densitat és clau per reduir de la petjada urbana, el consum energètic i les emissions de carboni. Una de les més urgents qüestions que les ciutats han d'afrontar és resoldre la contradicció entre la densificació entesa com a limitació racional el consum de territori i la dispersió territorial, que en el context de la pandèmia sembla a associar-se millor al distanciament social. Les mesures de distanciament social durant l'emergència sanitària han enfortit la consciència de la valor dels vincles entre persones i grups diversos. Això ha evidenciat els avantatges dels llocs on la gent viu prou a prop per accedir als vianants als serveis que necessita i els beneficis col·laterals de la reducció de la mobilitat. D'altra banda, ha fet palès el conflicte entre un espai viari dissenyat a el servei de l'automòbil, les necessitats de la mobilitat de vianants i les demandes de les activitats econòmiques a peu de carrer. Els habitatges productives del confinament, en què han conviscut el treball i les cures, la connexió social i la intimitat personal, són l'avantguarda d'una transformació molt profunda de l'arquitectura residencial. Projectar la ciutat visible és una eina insuficient per gestionar la complexitat urbana contemporània, el canvi més profund s'ha d'operar en la renovació de la dialèctica entre les esferes del que és públic i el privat, incorporant la dimensió social i l'experiència temporal a el projecte espacial de la ciutat.