Aprendre i ensenyar arquitectura en època de canvis

Resum

Reflexionar sobre l’adequació de les escoles d’arquitectura als reptes actuals de l’ensenyament i la innovació al camp de coneixement dels arquitectes. En especial, a la diversificació de les pràctiques professional dels arquitectes, generalistes o especialitzats, que son cada cop més heterogènies i necessiten sovint de coneixements i habilitats transversals. Presentar el conjunt d’aportacions que conté aquest número d’ACE sobre Aprenentatge i Educació en Arquitectura.

Comparar l’arquitectura amb altres professions que tenen uns mètodes i contexts d’investigació més establerts, amb aportacions d’autors d’altres camps. Ressituar l’arquitectura entre les professions que tenen una “manera de pensar projectiva”. Reconsiderar el paper de la teoria en el camp de coneixement de l’arquitectura, des de la “crisi del moviment modern”.

Per flexibilitzar la didàctica, cal diferenciar clarament entre els estudis de grau i de màster, superar els efectes negatius de l’excessiva parcel·lació en departaments i retornar a les escoles la capacitat de dirigir els estudis i el professorat. Pel que fa a la recerca, definir sistemes d’acreditació clars i diferents als de les disciplines científiques i promoure grups de recerca d’expertesa múltiple que, en relació directa amb la pràctica, puguin respondre a la diversitat i a l’especificitat del mètode de recerca del projecte. En el cas espanyol, es posa de relleu la importància de recuperar la oportunitat parcialment perduda l’any 2013 d’incorporació real a l’Espai Europeu d’Educació Superior i d’aprofitar-la per reformar els camins d’accés a les professions del camp de l’edificació i el planejament, basades en el projecte.

Aquest article és original. La seva recurrència a cites d’altres autors vol donar robustesa als arguments.