Evolució del dret de propietat respecte al deure de conservació en la legislació de sòl i urbanisme des de 1956 a 2018, de la triada clàssica a l'actuació sobre el medi urbà

Resum

Objectius

El deure de conservació és un dels deures més incomplerts en la nostra societat per tots els agents. Tothom invoca drets, però i els deures? Per això es necessita analitzar el dret de propietat.

Metodologia

En el present article es pretén analitzar i demostrar que l'evolució de la regulació qualitativa (abast) i quantitativa (límit) no han estat invariants des de la Llei del Sòl de 1956, que tampoc és homogènia en les diferents lleis urbanístiques / autonòmiques, ni es troben adaptades a la regulació bàsica vigent de l'Estat sobre aquest institut.

Conclusiones

El dret de propietat i amb ell, el deure de conservació, és en l'actualitat un reflex de la seva funció social, si bé resulta àmpliament ignorat i inaplicat en el millor dels casos, fins i tot quan el teixit urbà està mostrant clars indicis d'estar arribant al final de la seva vida útil. Front aquesta realitat, les recents innovacions legislatives permeten per primera vegada articular les actuacions de transformació urbanística i les edificatòries a través del deure de conservació, en el si de les actuacions sobre el medi urbà, que es van regular amb motiu de la Llei 8/2013 , de 26 de juny, de rehabilitació, regeneració i renovació urbanes.

Originalitat

Per tot això aquest treball, basat en l'anàlisi legal històric i normatiu de valoracions, té el seu interès en el contrast i incidència d'aquestes regulacions, per arribar indiciàriament a definir la potencialitat vigent de la mateixa, especialment en el si de les actuacions sobre el medi urbà de regeneració i renovació urbanes.