La vulneració del dret de la dona a l'habitatge a Espanya (2008-2018)

Resum

L'objectiu d'aquest article és analitzar la dimensió física i econòmica de l'exclusió residencial entre les dones a Espanya durant el període 2008-2018. La investigació es basa fonamentalment en l'explotació de dues fonts estadístiques: l'Enquesta de condicions de vida (ECV) duta a terme per l'Institut Nacional d'Estadística (INE) i l'Enquesta sobre Integració i Necessitats Socials de la Fundació FOESSA (EINSFOESSA) de 2018. Els resultats anteriors s'han complementat amb dades de fonts secundàries obtinguts a través d'una revisió bibliogràfica no exhaustiva. La principal aportació d'aquest treball rau en el fet que ofereix una visió completa i actualitzada d'un tema escassament analitzat com és la feminització de l'exclusió residencial a Espanya. Els resultats mostren de manera concloent que l'esclat de la bombolla residencial i la posterior recessió econòmica van provocar una greu crisi residencial que va afectar amb més intensitat a les dones. La dimensió econòmica d'aquesta feminització de l'exclusió residencial és particularment visible en l'evolució de la relació entre ingressos de la llar i costos residencials. Durant tot el període 2008-2018, l'esforç econòmic de les dones per satisfer les seves costos residencials, així com, en general, la seva taxa de sobreesforç econòmic, van ser superiors el dels homes. Per això, aquestes llars tenen una major propensió a desenvolupar estratègies residencials orientades a reduir els costos de la seva habitatge com, per exemple, el subarrendament d'habitacions, baixos consums d'electricitat, aigua o calefacció, o una major mobilitat residencial a la recerca d'habitatges més assequibles. Al respecte, cal destacar els majors nivells de vulnerabilitat residencial que suporten les llars monoparentals i aquelles dones que viuen soles a lloguer. Aquesta pitjor situació de la dona en el mercat residencial també queda reflectida en les condicions físiques de l'habitatge i el seu entorn. Les llars encapçalades per una dona solen patir amb més freqüència en el seu habitatge: problemes d'insalubritat, manca de llum natural, dèficits de rehabilitació, i existència de barreres arquitectòniques; i se situen en barris on també són majors les probabilitats de patir problemes de contaminació, soroll, vandalisme i delinqüència. Davant d'aquesta realitat, resulta oportú reflexionar sobre l'eficàcia del conjunt de documents polítics i jurídics que a nivell nacional i internacional crida a tots els governs a garantir el dret de la dona a un habitatge digne i adequat. Com pot explicar-se que el dret de la dona a l'habitatge a Espanya hi hagi arribat semblants cotes de vulneració tot i l'extensa relació de tractats i convencions internacionals que el protegeixen i que són d'aplicació en el territori espanyol? És evident que no hi ha mesures suficients que corregeixin la feminització de l'exclusió residencial a Espanya. És més, probablement les retallades de despesa pública que s'han dut a terme a Espanya després de la crisi no han fet més que soscavar les de per si febles polítiques d'igualtat i d'habitatge del nostre país, i per extensió, eixamplar la bretxa de gènere (gender gap) en matèria d'exclusió residencial. En aquest context, resulta obvi que cal superar el pla teòric-declaratiu de el reconeixement de el dret a l'habitatge i a la igualtat entre homes i dones, i aconseguir que aquestes polítiques s'implementin, es dotin pressupostàriament amb els recursos necessaris, i s'avaluïn.