Emprenedoria urbana enfront de la política d'habitatge social: una anàlisi de el programa brasiler d'habitatge "Minha Casa Minha Vida" en l'estat de Rio de Janeiro

Resum

Tot i la centralitat de l'habitatge en les polítiques urbanes, el Brasil hauria tingut només una política d'habitatge a partir de 1964. No obstant això, l'ús de recursos públics per a aquest assumpte només va començar a ocórrer el 2009 a través de el programa Minha Casa Minha vida (MCMVP). Es va centrar en la construcció subsidiada de nous habitatges utilitzant recursos públics o mitjançant normes financeres menys costoses. En aquest moment, l'estratègia de govern federal implicava una convergència de les demandes socials amb l'alternativa d'enfrontar la crisi de 2008 mitjançant l'adopció de mesures anticícliques, amb la construcció civil exercint un paper destacat en aquesta dinàmica. Per comprendre la mida de MCMVP, per a octubre de 2018, ja s'havien invertit al voltant de 115 $ mil milions de dòlars en el programa, sent Rio de Janeiro el sisè estat que va rebre la major quantitat de recursos. En el curs de la seva implementació, el discurs utilitzat va ser que la provisió d'habitatge social estaria justificada com una alternativa viable que suposadament dialogaria amb les diverses dimensions associades amb el dret a l'habitatge. No obstant això, tot i les promeses de govern federal, MCMVP va contribuir a el creixement horitzontal de les ciutats, per regla general, cap a les perifèries dels centres urbans i les àrees més pobres, una dinàmica que s'ha observat àmpliament al país des del començament del procés d'urbanització. Considerant aquest escenari, el present treball té com a objectiu analitzar la implementació de el programa, prestant especial atenció a l'Estat de Rio de Janeiro i la seva capital, en base a les dades sol·licitades a govern federal a fins de 2018. Aquestes dades inclouen el nombre d'unitats d'habitatge contractades, així com les sumes involucrats, i consideri tant la variable de temps (per any), com l'econòmica (per rang d'ingressos atesos pels projectes) i territorial (per a estats, ciutats, capitals estatals i àrea de planificació de la capital de Rio de Janeiro). En el model analític desenvolupat, a més de les sumes totals invertits al país, només es van analitzar les dades que es refereixen als 10 estats més representatius (en nombre d'unitats contractades i recursos gastats). Pel que fa als municipis brasilers, només es van seleccionar les capitals dels estats i aquells amb més de 100 mil habitants, on hi ha una major demanda d'habitatge. Aquests, al seu torn, van ser categoritzats considerant si pertanyien o no a una àrea metropolitana en particular. Finalment, l'anàlisi de la capital de l'estat de Rio de Janeiro es va realitzar amb base en les àrees de planificació definides per l'executiu municipal. L'observació de l'MCMVP a partir d'aquest conjunt de dades té dos objectius principals. Primer, per explicar els límits de la dimensió social de la política d'habitatge públic en funció dels seus resultats verificats, especialment pel que fa a la promoció de el dret a la ciutat. En segon lloc, per il·lustrar en quina mesura el programa ha ajudat a intensificar el creixement horitzontal de la capital cap a les seves regions perifèriques i pobres. Pel que fa a el primer, l'estudi va indicar que, en el cas de Rio de Janeiro, el MCMVP es va usar principalment en resposta als recessos realitzats sota el discurs de la preparació de la ciutat per megaesdeveniments esportius (per exemple, Jocs Olímpics i Copa del Món de la FIFA), limitant la seva incidència sota demanda preexistent d'habitatge social. En el segon, la ubicació dels habitatges socials a l'oest i nord de la capital reitera les afirmacions que el programa hauria estimulat el creixement de les perifèries pobres de la capital. No obstant això, va ser possible observar alguns esforços de l'executiu municipal per limitar la incidència de MCMVP, autoritzant nous projectes d'habitatge només en regions amb alguna infraestructura urbana. Els resultats reafirmen la força de l'emprenedoria enfront d'una narrativa de l'urbanisme social, és a dir, un parany de planificació urbana que encara no ha estat possible eliminar al Brasil.