Empreses disruptives i contencioses: megaprojectes a Bilbao, Istanbul i Hong Kong

Resum

Per augmentar la seva visibilitat global, moltes ciutats han emprès en les últimes dues dècades estratègies de revitalització i re-desenvolupament que en molts casos inclouen la construcció de megaprojectes emblemàtics, sovint edificis icònics des del punt de vista arquitectònic. L'expectativa era que tals edificis i estructures icòniques internacionalizarían la ciutat, la posarien "al mapa", atraurien inversions globals, visitants i turistes, i contribuirien així a resoldre el problema perenne de millorar el benestar i la prosperitat dels urbanites. La ciutat de Bilbao, Espanya, és un exemple llegendari (un que té més èxit que d'altres) d'aquest enfocament en el desenvolupament urbà a través de la construcció d'una arquitectura espectacular en temps de globalització.

Aquest document analitza aspectes polèmics en la planificació i desenvolupament de megaprojectes en tres ciutats de tot el món: Bilbao, Istanbul i Hong Kong. El nostre propòsit és exposar la varietat de controvèrsies, dificultats, obstacles, impactes negatius i oposició cívica associats a la construcció de projectes urbans en les tres ciutats. Mostrarem que la naturalesa i la configuració dels projectes es deuen al context socioeconòmic, de desenvolupament, institucional i geogràfic on emergeixen. No obstant això, també veurem que els megaprojectes urbans, sense importar el context, constitueixen empreses disruptives i contencioses i tenen un potencial intrínsec (sovint realitzat) per provocar controvèrsies i crítiques substancials que qüestionen fonamentalment els paràmetres dels projectes tal com els van preveure i presentar les seves promotors públicament. Com a resultat, és possible ressaltar, com es farà a la conclusió d'aquest document, alguns suggeriments per a futures investigacions i pràctiques de polítiques destinades a la sostenibilitat urbana que es puguin aplicar a la planificació, disseny, gestió, implementació i desenvolupament de megaprojectes en tot el món. La llista d'impactes negatius dels megaprojectes és llarga: excessos de costos, impactes ambientals negatius, riscos de gentrificació, inconvenients de l'enginyeria cultural de dalt a baix, negligència de les identitats culturals locals, un èxit econòmic incert, desplaçaments de població, el deteriorament de les estructures visuals i estructurals de les ciutats. singularitat, augment de la congestió i superpoblació, estancament polític, amenaces per als ecosistemes, riscos ambientals de molts tipus, etc.

En aquest document, afirmem específicament que els megaprojectes són empreses disruptives i contencioses. Són empreses disruptives, ja que modifiquen substancialment l'aparença física de les ciutats i el seu teixit urbà, sovint desencadenant desequilibris socioeconòmics i realineaments en els arranjaments de poder urbà en màquines de creixement i la societat civil. Els megaprojectes també requereixen inversions financeres substancials que, a la pràctica, poden esgotar els pressupostos locals i alterar substancialment les prioritats dels governs locals. Els megaprojectes també són empreses contencioses causa de la complexa composició de parts interessades amb interessos en conflicte en la seva planificació, construcció, gestió i governança. Això sovint dóna lloc a obstacles importants per a la implementació de megaprojectes, la tergiversació estratègica de costos i beneficis, el biaix d'optimisme entre els planificadors i promotors sobre els impactes de megaprojectes i, com a resultat, una percepció generalitzada entre els urbanites que aquestes estructures són negatives per les seves ciutats.

En vista de tots aquests inconvenients, sembla raonable pensar que hi ha millors oportunitats d'inversió per a les ciutats, però sovint aquestes oportunitats no tenen prioritat donat el discurs urbà neoliberal hegemònic que s'enfoca en el creixement, la visibilitat internacional i la competència en l'àmbit global. Amb base en l'evidència en els tres casos (Bilbao, Istanbul, Hong Kong), destaquem algunes de les claus per garantir que els líders urbans (i els propis urbanites com a creadors i recreadors dels llocs on habiten) deixin de prioritzar els models de desenvolupament neoliberal basats en megaprojectes i treball per organitzar ecosistemes urbans sostenibles des d'una perspectiva ecològica, ambiental i socioeconòmica.