Cooperatives veïnals per a l'envelliment actiu en barriades obsoletes. Implicacions en la millora del mercat de lloguer

Resum

L'any 2050 la població major de 65 anys arribarà a 2.000 milions a tot el món. A Espanya -de forma similar a la resta de països de l'àrea meridional europea-, el procés d'envelliment de la població es va iniciar més tard, però amb una intensitat superior que a la resta de països del seu entorn. Segons l'Enquesta Contínua de Llars de 2017, aproximadament el 10% de les llars espanyoles està habitat per gent gran que viu en soledat. Les persones grans que han viscut molt temps en una comunitat prefereixen envellir en elles i no desplaçar-se mentre duri seves xarxes socials tradicionals i comunitàries. A més de la soledat, l'envelliment en el lloc compta amb altres dos grans reptes: d'una banda, la major part a la gent gran compten amb uns habitatges sobredimensionades que ja no s'ajusten a les seves necessitats reals d’habitatges, raó per la qual solen vendre-les i adquirir un habitatge més reduïda a prop dels seus fills o filles; i de l'altra, la incertesa de les pensions posen en risc la capitalització necessària per dur a terme una reforma o comptar amb assistència professional de suport. A més d'aquest problema, en les grans ciutats turístiques espanyoles es consolida la falta de lloguers per efecte de les noves economies col·laboratives. El lloguer de llarga estada (destinat principalment a residents) pateix actualment una important competència pel lloguer de curta estada (destinat principalment a visitants i turistes). La resposta de l'Administració a aquest fenomen és el desenvolupament d'un cos normatiu que intenta regular-o prohibir-lo. No obstant això, les administracions amb competència en matèria d'habitatge no són capaços d'oferir nous models que contraresten aquest imparable procés. Com a alternativa, aquest article demostra que el model d'una cooperativa veïnal de gent gran a una barriada és econòmicament viable, ja que resol el problema de la soledat mitjançant l'agrupament de cooperativistes a habitatges adaptats, alliberant la resta d'habitatges, que passarien a formar part de l'oferta d'habitatges de lloguer de llarga temporada, gestionada per la mateixa cooperativa. Mitjançant un estudi econòmic d'ingressos i despeses, s'analitza la viabilitat econòmica de la seva implantació a dues barriades d'estudi (Sixto i Cortijo Vallejo), en un sector de barriades socials construïdes entre 1960 i 70 a Màlaga (Espanya), amb un important nivell d'obsolescència física i funcional. Els resultats indiquen que la cooperativa veïnal de gent gran permet disminuir els problemes de soledat de la gent gran i augmentar l'oferta d'habitatge de lloguer. A més de la solitud, aquest model dóna resposta a la incertesa econòmica de les pensions i les necessitats especials d'habitabilitat. D'aquesta manera, la gent gran poden adaptar aquells habitatges que estan millor localitzades per les seves necessitats, mentre que el lloguer dels habitatges restants permet la capitalització dels recursos econòmics dels socis de la cooperativa. Davant d'altres models, com el de la co-habitatge o la regeneració urbana amb subvenció pública, la cooperativa veïnal de gent gran fomenta l'economia social, i l'envelliment en el lloc. Tot això des de la autosuficiència econòmica, el que permet la seva aplicació en moments de crisi econòmica. Però, fonamentalment ofereix una eina que poden utilitzar les administracions per incrementar el mercat d'habitatge de lloguer, especialment per a aquelles famílies amb perill d'exclusió social, ja que afavoreix el lloguer a preus taxats. La implementació d'aquest model podria resoldre fins al 50% de les necessitats de lloguer a la ciutat d'estudi. Finalment, l'article proposa futures línies d'investigació, com l'anàlisi sociològica de el model i la necessitat d'ampliar la rehabilitació dels habitatges a tots els socis cooperativistes.