Creixement dispers i el seu procés de metropolitanització

Resum

El creixement de la ciutat de Boston s'ha enfortit en les últimes dues dècades, desenvolupant un model urbà compost principalment per suburbis de baixa i mitjana densitat, un patró característic que esmenten les teories del "Urban Sprawl". Per això, en aquest treball es prestarà especial atenció a la mirada de James O'Connell, qui ens narra el procés històric, els efectes socials, els successos i les diferents decisions administratives públiques-privades que l'han portat a convertir-se en una de les metròpolis més grans de el món a el dia d'avui. Es calcula el valor d'interacció per determinar el nivell de policentrisme entre municipis, i es proposa una aproximació a l'anàlisi morfològica de la discontinuïtat, un dels patrons físics que idealitzen l'expansió urbana, proposada per Galster, et a l'(2001). Per a això, s'analitzarà l'existència de "Sprawl" a l'àrea metropolitana de Boston (MAPC) a partir de la caracterització dels teixits urbans. Per això és necessari obtenir el creixement de la taca urbana multitemporal de l'àrea metropolitana, per avaluar objectivament el consum de sòl en el territori. Per dur a terme el procediment es va usar processament d'imatges satelitales de la NASA Landsat 5 TM, mitjançant tecnologia SIG (remote sensing), anys 1985, 2002, i 2011 respectivament. L'objectiu és calcular el BU (Build-up Index) o índex d'àrea construïda, que mostra que a major índex de construcció menor índex d'àrea verda (He, et al, 2010). Cal observar com canvia la cobertura de terra (aigua i vegetació en relació a les superfícies artificialitzades), els resultats derivats d'aquesta anàlisi es manifestaran també en l'estudi dels teixits revelant certs patrons de discontinuïtat.