Pobresa energètica i segregació espacial: noves dimensions urbanes per a la desigualtat

Resum

El concepte de pobresa energètica neix a principis dels anys 90 al Regne Unit com la incapacitat d'obtenir en una llar la quantitat adequada de serveis energètics pel 10% de l'ingrés familiar (Boardman 1991). Aquesta definició posteriorment ha estat complementada amb aspectes constructius i d'habitabilitat, a partir de, per exemple, l'establiment d'una temperatura límit per a l'obtenció de confort (DOE 1996).

En la literatura internacional més recent és possible trobar definicions amb un fort biaix interdisciplinari a partir de l'accessibilitat a 3 llindars de vulnerabilitat: tecnològic, físic i econòmic (González-Eguino 2015). Aquest últim és el més àmpliament utilitzat en països desenvolupats, principalment associat al consum de calefacció per a ús domèstic (concepte més precís de "fuel poverty"), tot i que es reconeix que tendeix a subestimar la quantitat de llars que efectivament no pot costejar el consum energètic per a aquestes mínimes condicions d'habitabilitat, o la provisió d'altres demandes d'energia, que constitueixen el denominat llindar tecnològic (Mould i Baker 2017; Bouzarovski i Petrova 2015). D'altra banda, el llindar físic ha estat estudiat de manera més recent des del confort tèrmic, específicament en la seva relació amb la vulnerabilitat i salut, trobant correlacions significatives respecte a les característiques constructives dels habitatges (Grey, Jiang, i Poortinga 2015; Atsalis et al. 2016).

En aquest context, la incorporació de metodologies de segregació socioespacial per enriquir aquest concepte és de molt recent data i encara no ha estat aplicat a nivell nacional. Aquest enfocament és important, ja que permet identificar zones d'aglomeració de pobresa energètica, aspecte important per al disseny de polítiques urbanes.