El dret a la ciutat com a nou dret humà emergent

Resum

Actualment, més de el cinquanta per cent de la població mundial viu a les ciutats, configurades aquestes com a lloc de reunió d'una multiculturalitat moderna, innovadora i compromesa amb el seu entorn, que no accepta seguir amb el planejament urbanístic i de creixement desmesurat desenvolupat durant les últimes dècades. Sorgeixen així els moviments socials actuals que clamen per un dret a la ciutat com a dret humà emergent, basat en el valor de la solidaritat i la participació de tots, en la necessitat de compartir un espai públic en què el ciutadà i la persona puguin trobar i construir comunament una ciutat que promogui i protegeixi els drets fonamentals necessaris per al desenvolupament d'una vida adequada. Desafortunadament, els drets humans emergents, siguin ja noves reclamacions o velles pretensions, no troben acomodament dins de les clàssiques generacions de drets humans, situant-se, per tant, al marge d'un sistema jurisdiccional vinculant a nivell internacional que exigeix obligacions per als Estats, però davant la necessitat d'una regulació imminent després de la degradació a la qual es troben avui en dia sotmesos. La política burgesa de l'elit mundial ha pervertit el sistema de drets, pensats per i per a tots, eliminant l'accés als recursos i institucions ciutadanes a través de les que es conforma comunament la ciutat. En atenció a això ia través d'una metodologia estrictament jurídica, aquest estudi té per objectiu determinar el caràcter jurídic de el dret a la ciutat, per al que s'abordarà la dialèctica entre les generacions de drets i els nous drets emergents, analitzant la ciutat i la seva dret com un dret bàsic i fonamental, especialment a través de la teoria de la connectivitat. A la vista dels resultats, hi ha únicament un reconeixement soft law del reclamat dret a la ciutat, atès que no està recollit en textos normatius amb força jurídica vinculant, com sí ho van estar els drets de primera i segona generació, en els Pactes Internacionals de 1966. No obstant això, a través de la connectivitat de drets és possible assegurar que el dret a la ciutat posseeix els mateixos caràcters definitoris que els drets de la primera i segona generació, de manera que pot i ha de ser reconegut com a dret humà bàsic i transversal , on es desenvolupa i implementen molts altres drets fonamentals. Malgrat això, la seva implementació no podrà aconseguir-se sense parar atenció a les desigualtats existents i sense una participació col·lectiva de tots els ens afectats. Per això, cal seguir avançant per la implementació de nous enfocaments més participatius, integradors, innovadors i eficaços, des de la perspectiva glocal (local i global) que permeti configurar la ciutat com a espai indispensable per al desenvolupament vital de l'ésser humà i dels drets que el caracteritzen com a persona, sobre els principis d'equitat, justícia social, democràcia i sostenibilitat, podent trobar reflex en la normativa jurídica vigent.